dijous, 9 de novembre de 2017

La tardana tardor

Ja ha arribat la tardor, la cada vegada més tardana tardor. I amb ella el moment d'anar a buscar rieres i boscos, de fotografiar remolins de fulles. Un impuls anual del que és difícil escapar, ni que siga un dia. La riera de Santa Fe vestida amb les seves millors gales. 


dilluns, 30 d’octubre de 2017

Dale vida a los sueños que alimentan el alma

Dale vida a los sueños que alimentan el alma,
No los confundas nunca con realidades vanas.
Y aunque tu mente sienta necesidad, humana,
de conseguir las metas y de escalar montañas,
nunca rompas tus sueños, porque matas el alma.
Dale vida a tus sueños aunque te llamen loco,
no los dejes que mueran de hastío, poco a poco,
no les rompas las alas, que son de fantasía,
y déjalos que vuelen contigo en compañia.
Dale vida a tus sueños y, con ellos volando,
tocarás las estrellas y el viento, susurrando,
te contará secretos que para ti ha guardado
y sentirás el cuerpo con caricias, bañado,
del alma que despierta para estar a tu lado.
Dale vida a los sueños que tienes escondidos,
descubrirás que puedes vivir estos momentos
con los ojos abiertos y los miedos dormidos,
con los ojos cerrados y los sueños despiertos. 

Mario Benedetti


dimecres, 25 d’octubre de 2017

El molí

El meu amic Joan Sánchez és un buscador insaciable de ruïnes i llocs que conviden a la nocturnitat. I la veritat és que les comarques interiors són una font inesgotable d'ermites, masos, castells... Tresors de pedra seca. En aquesta ocasió vàrem visitar aquest molí fortificat medieval que, com tant altre patrimoni de la nostra terra, està molt malmès. Ens va acompanyar una preciosa llum rasant de lluna en quart creixent.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
Has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les ítaques.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Temps de rauxa

Els darrers dies han estat convulsos. La situació del país està arribant a un moment crític i això ha fet que aquests dies hagen estat molt intensos. Sentiments trobats, sensacions contradictòries, temps de rauxa.
Amb tota aquesta situació necessitava desconnectar-me, evadir-me per uns instants. Res millor que llevar-se ben d'hora, agafar la càmera i anar a buscar el mar. I, ves per on, avui les onades espetegaven amb força, amb molta força, contra la roca amb un soroll metafòric del que hem viscut i encara ens queda per viure.

dijous, 28 de setembre de 2017

Retrobant les boires

Tot just acaba l'estiu i ja entrem en la bona època. La temperatura ha començat a baixar i ja les boires han començat a fer acte de presència. Ja tenia moltes ganes de passejar pel bosc emboirat i a la mínima oportunitat que he tingut així ho he fet. Aquí teniu una petita mostra.





El lloc que vaig visitar és conegut i molt fotografiat, però no per això menys bonic. Cal intentar buscar nous enquadraments i noves lectures d'aquests llocs tan vists.


Però així i tot, és difícil resistir-se a fer l'enquadrament "clàssic" quan les condicions són bones...

divendres, 22 de setembre de 2017

Escocia (i III)

Faré una darrera entrada sobre les vacances escoceses per comentar com es pot gaudir de la fauna en aquest país. El meu fill i jo armats amb un telescopi terrestre i la guia de la SEO vàrem albirar i identificar més de 30 espècies d'aus, apart d'alguns mamífers. Amb el meu equip actual és complicat poder fer fotos dels ocells, així que ni ho vaig intentar. Però animalons més grossos sí que em vaig animar a fotografiar algun, i el més fàcil varen ser les foques. Sabíem que era bastant fàcil trobar-ne, però la primera setmana del viatge tot i buscar-les amb insistència no les vàrem veure. Com sol ocórrer, el dia que menys ho esperàvem en el lloc on menys ho esperàvem les vàrem trobar. I a partir d'aquí ja es va obrir la sort i vàrem poder gaudir de la seva observació en 3 ocasions, sempre estirades i endormiscades i com podeu comprovar en les imatges amb molt poques preocupacions.



divendres, 15 de setembre de 2017

Escòcia (II)

 Seguint amb les imatges del viatge d'aquest estiu pujaré una sèrie de fotos del que va ser (amb diferència) el més bonic de l'experiència. Parle de les Hèbrides Exteriors, un seguit d'illes amb un paisatge colpidor i on el mar és omnipresent. La pressió turística en les illes és infinitament menor que en els "punts calents" d'Escòcia i permet jornades de solitud i carreteres buides.

La part més septentrional de l'Illa de Lewis és rocosa i amb uns penyasegats plens de vida. Des d'aquest punt fins a Canadà no n'hi ha res més que mar...


 

L'altre atractiu de les illes són les platges: infinites, amb aigües turquesa, paradisíaques, solitàries... La baixada de la marea crea uns sorrals immensos que són dignes de veure.





Aquesta va ser la part del viatge que més vàrem gaudir. Vàrem anar saltant d'illa en illa fins a Benbecula. I va ser un error no seguir fins a la darrera illa, fins a Barra. Però, així i tot, el que vàrem gaudir va ser molt i temps hi haurà per tornar alguna altra vegada i fer el recorregut complet.

divendres, 8 de setembre de 2017

Escòcia (I)

Doncs el viatge estival familiar d'aquest any ha estat a Escòcia. Ja sabeu que no és un viatge fotogràfic, però la càmera sempre ve i si surt alguna bona oportunitat la intente aprofitar. Com cada any teníem les vacances per qüestions imperatives al més d'Agost i ja sabíem que les zones més turístiques estarien petades de gent. Escòcia s'ha convertit en un destí turístic de primer orde (res a veure amb l'Escòcia que ja vàrem visitar fa uns 15 anys). I així va ser, Edinburgh va ser molt aclaparador, el Loch Ness també, i com no? la famosa illa de Skye era un formiguer ple d'autobusos. Tot i que abans de marxar ens vàrem plantejar saltar-nos Skye, finalment vàrem anar, però només que de passada. Plantar el trípode en els llocs més coneguts era una autèntica bogeria i evitar que sortís gent en les fotos per tot arreu, pràcticament impossible. Així i tot si va haver alguna ocasió es va intentar aprofitar com en aquesta foto del conegut Eilean Donan Castle.


Un altra característica important del viatge és que per primera vegada vàrem anar en autocaravana. Normalment altres anys anàvem saltant d'hotel en hotel o triàvem un apartament base des del qual fer sortides. L'autocaravana sempre havia pensat que donava un plus de llibertat de moviments. I així és, però al final he tornat pensant que, a l'hora de fer fotos, ha estat més bé un factor limitant que afavoridor: No sempre està permès o és possible fer nit a prop de les localitzacions triades; no et pots ficar per segons quins camins ni aturar en segons quins llocs quan en cotxe sí que ho faries; des d'un hotel o apartament sempre havia aprofitat per escapar-me a hores extremes mentre la família encara dormia a fer fotos, i amb l'autocaravana això no és possible, perquè la casa és el vehicle...
En general ha estat una experiència xula, però en el futur probablement tornarem al nostre sistema clàssic de viatge familiar. Aquí teniu una foto del vehicle i del cuiner començant a preparar el sopar.


I aquesta entrada ha sigut una mica l'entrada dels "contres" del viatge. En properes entregues parlarem dels "pros" que també n'hi han hagut ( i molts).

divendres, 1 de setembre de 2017

Engegant motors

Ja ha arribat l'hora de reprendre la rutina quotidiana després de les gaudides i merescudíssimes vacances estiuenques. Comence a processar les fotos del viatge familiar d'enguany. Però mentrestant vos puje aquesta imatge de la primera part de les vacances que, com sol ser habitual, va ser Mediterrània. Començant amb ganes el nou curs que segur que ens depararà moltes i bones fotos.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Aturada estival

Com heu pogut comprovar el bloc ha restat aturat les darreres setmanes. Digam-ne que estic en un d'aquells moments d'aturada tècnica. De tant en tant està bé parar i agafar distància per valorar el que s'està fent i considerar noves opcions. Una aturada és aire fresc, és pluja de primavera. Ja van haver altres moments així i hi hauran més en el futur. Precisament el que això de la fotografia siga un divertiment ens permet aturar-nos i fer el que ens done la gana quan ens done la gana.
Així que, aprofitant a més a més la tradicional parada vacacional, de moment el bloc continuarà un temps aturat. Jo seguiré buscant la llum del far que m'indique el camí i el moment d'iniciar de nou la travessia. Bon estiu!

dimecres, 17 de maig de 2017

Convergències

Convergències matinals, d'aquelles que no cansen mai. Una més de la inesgotable costa eivissenca. Anys i anys després i encara descobrint nous racons.

dilluns, 8 de maig de 2017

Una passejada

Les imatges d'avui més que d'una sortida fotogràfica són part d'una passejada familiar. Un d'aquells vespres dolços que va acabar baixant a la cova i fent una foto que feia temps tenia ganes de fer. 



dilluns, 1 de maig de 2017

Via làctia d'Abril

Aquest any sembla que la bogeria per captar el centre galàctic a començat molt d'hora. Ja fa setmanes que a les xarxes es veuen imatges de la via làctia. Per no ser menys vàrem fer una sortida a un lloc ben fosc per iniciar aquest ritual anual de captar el centre de la nostra galàxia des del nostre humil planeta. He de dir que ha estat la primera vegada que he passat fred fent la via làctia, ja que normalment, anava a fotografiar-la de cara a l'estiu i en pantaló curt. Aquesta darrera vegada, malgrat la roba tèrmica va fer molt de fred. Gràcies al Joan Sánchez per la seva sempre grata companyia.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Un altre cel és possible

Ja fa unes setmanes que vaig fer una escapada nocturna amb el meu amic Joan. El pronòstic pintava bé, una mica de lluna i un cel obert. En arribar a la localització, encara amb llum de día, plovisquejava i de cel obert... res de res.... Ja passa. Fins i tot vàrem tindre una acolorida posta de Sol.


Després de menjar-nos l'entrepà, vàrem començar amb la feina. Sempre que he sortit de nocturnes he intentat tindre el cel més obert possible i captar quantes més estrelles millor. Però avui no era la nit de les estrelles. Comentant-ho amb el Joan em va dir que a ell li agradaven molt aquests cels per fer nocturnes. Després de rumiar-m'ho una estona vaig pensar que tenia raó, que aquests cels amb mica de volum també tenien el seu encant. Sovint ens tanquem en idees preconcebudes que tenim sobre algun tema. I és precisament el compartir amb altra gent el que ens fa obrir els ulls a coses distentes.

divendres, 21 d’abril de 2017

La misteriosa desaparició

La foto d'avui és d'una d'aquelles caletes apartades i no gaire conegudes d'Eivissa. El cas és que en aquesta cala hi havia un pantalà molt bonic, amb molta gràcia, rematat per un parell de troncs molt fotogènics. Portava esperant molt de temps (més d'1 any) a poder anar-hi en el moment que el Sol quedés alineat amb el pantalà i tenia una foto en la meva ment que volia fer. Pacientment vaig esperar i ara fa unes setmanes vaig tenir l'ocasió d'anar en les condicions que jo volia. El cas és que després de caminar una estoneta en la foscor de la nit per arribar a temps a la sortida del Sol, quan vaig arribar, ja no el vaig trobar... Potser algun temporal se l'ha emportat al meu pantalà, potser... No sé cada quant actualitzen les fotos en el Google maps, però el cas és que després d'uns dos mesos de la sorpresa de la desaparició, el pantalà encara surt al mapa de Google... El que sí que és cert és que ja mai tindré la foto que volia fer.

Improvisant alguna cosa en la cala sense pantalà.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Darreres cuetades

Ara fa un parell de setmanes vàrem pujar a Santa Fe aprofitant la (possiblement) darrera enfarinada de l'any. La boira no ens va voler acompanyar, però vàrem gaudir de la riera en tota la seva plenitud. Les darreres coetades de l'hivern. Aviat tot serà verd de nou i donarà començament a un nou cicle de vida. Nosaltres hi serem allà per fotografiar-ho, per descomptat.




diumenge, 2 d’abril de 2017

Epíleg i cirereta

Faré una darrera entrada amb fotos de llocs diferents de Feroe. No vull que aquestes fotos es queden al disc dur. Encara tinc moltes per processar i possiblement pujaré alguna més en un futur. Però amb aquesta entrada vull tancar la sèrie sobre el viatge.

1.- El guia. Ja cap el final del viatge vàrem anar a veure raconets que no teníem en el llistat de prioritaris. Casualment vàrem trobar aquesta balisa que donava el contrapunt ideal de color per fer fotos en un dia gris i apagat com aquell.


2.- El petit paradís. Fora dels llocs més visitats de Feroe es troba aquesta petita vall que, com totes les valls de l'arxipèlag, desemboca a la Mar. La carretera es retorça desesperadament per salvar el desnivell que dona pas a un petit paradís. En el petit paradís vàrem tenir uns moments de llum fantàstics. I en el petit paradís, després dels 3 primers desesperants dies de pluja constant, vàrem començar a somiar.



3.- Saksun. Aquest lloc es bonic. Si m'ho permeteu diré que és bonic de collons. Fins a quatre vegades vàrem pujar i fins a quatre vegades ens va negar la possibilitat de fer fotos: fred, vent, pluja, més vent, cel pla, molt més vent... Un llogaret perdut enmig del no res amb el què vàrem tenir una espècie de relació amor-odi.



4.- El gran salt. Aquest salt d'aigua és el més alt dels infinits salts que es poden trobar a les Feroe. Vàrem passar unes quantes vegades pel seu costat sense prestar-li gaire atenció. L'últim dia del viatge vàrem tornar a passar pel seu costat i, automàticament, ens vàrem aturar a fer fotos. Es com si tinguéssim un deute pendent amb ell.  


 5.- El pare troll. Un altre lloc que no portàvem controlat des de casa i que va ser una troballa casual. Un ullal de roca que s'aixeca orgullós cap al cel. La petita caseta us donarà una idea de les dimensions d'aquesta mola rocosa. Tant ens va agradar que hi vàrem tornar un altre dia.


6.- La cirereta. La cirereta del viatge varen ser les aurores. Tot i no ser el principal objectiu del viatge sabíem que era difícil, però que podríem trobar-les. La latitud de les illes per sota del cercle polar, i la presència gairebé constant de núvols fa difícil poder gaudir de les llums del Nord. Però la sort ens va acompanyar i va haver una nit que ens vàrem delectar d'un dels millors espectacles del món.


7.- El Dream Team. I ja per últim una foto del Dream Team en plena acció. Agrair als companys els bons moments i rises compartides. Crec que tots hem tornat amb bon material fotogràfic i amb una bona experiència viscuda. Moltes gràcies amics!!!

diumenge, 26 de març de 2017

El gran Nord

A traves d'un dels dos tunels submarins que existeixen en Feroe, es pot accedir al grupet d'illes més septentrionals de l'arxipièlag. Quan passes el primer tunel sembla que has arribat a un altre mòn, però quan passes els altres dos o tres tunels que s'han foradat a la muntanya, els ulls i el cervell no tenen capacitat per metabolitzar tanta bellesa. Quan arribem al final s'acaba la carretera i comencen els somnis, realment o irreal.





Reculem i travessem (com no?) un altre tunel. I passem a l'illa de Kunoy. Un altre petit paradís.



Apart dels gran paisatges, com sempre, infinites possibilitats de captar detalls, escenes i retalls.




Com ja he comentat en alguna entrada anterior, els canvis de temps són constant, imprevisibles i molt ràpids. Pujaré aquesta seqüència de 3 fotos perquè vos feu una idea. Entre la primera foto (amb ullades de Sol) i la darrera només hi ha 5 minuts de diferència. Es pot apreciar com entra una cortina d'aiguaneu. En uns instants més ens havíem de refugiar a l'interior del vehicle.




La propera entrada ja serà l'última sobre el viatge a Feroe. Així que anims, que ja queda menys.