dimarts, 21 de març de 2017

Les dues platges

La natura en Feroe és tan desbordant que les illes emergeixen de la mar amb tanta impetuositat que la seva costa està formada bàsicament per penya-segats. L'absència de platges de sorra és una constant al llarg de tot el seu litoral. En vàrem trobar dues. Però varen ser tan boniques que varen compensar sobradament la mancança d'altres platges més.

Tjørnuvík



Bøur



dijous, 16 de març de 2017

Panofaroejant

Els paisatges de Feroe són sovint inabastables en una sola foto. Durant el viatge vaig tirar bastants panoràmiques. Vos puje un recull de 5 d'elles. La més petita està composada per 10 fotos i la més gran per 16 fotos tirades en vertical. Totes elles a mà alçada i montades amb el lightroom.





dimarts, 14 de març de 2017

Festival d'arcs

La climatologia feroesa és essencialment canviant. I canvia, a més a més, de manera constant i molt ràpida. L'alternança de pluja, neu, aiguaneu, ullades de Sol és continua i imprevisible. Les ullades de Sol en aquest context van creant arcs de Sant Martí un darrere de l'altre i per tot arreu. S'ha de ser molt ràpid i tenir bons reflexes per caçar-los, ja que la seva durada és molt efímera. I mai surt l'arc en el lloc que volem, ni portem muntat l'objectiu que cal per aquell enquadrament, ni podem aturar el cotxe quan en tenim un.... Moltes variables que fan que sigui una mena de joc del gat i la rata entre la natura i nosaltres.






divendres, 10 de març de 2017

Gásaladur

Hi ha un lloc a les Feroe on pots creure que les fades dels contes sí que existeixen. I aquest lloc s'anomena Gásaladur, un petit poblet ancestralment molt aïllat. L'accés per terra mai havia estat fàcil ja que calia salvar muntanyes de més de 400 metres de desnivell per arribar-hi. Per mar l'accés encara havia estat més difícil. Un lloc així estava abocat al despoblament i potser a l'abandonament total. La població va anar minvant i les cases varen ser progressivament abandonades, de manera que cap a 2002 només 16 persones hi residien (ovelles unes quantes més). Però l'any 2004 es va foradar la muntanya i es va construir un túnel que permetia l'accés en cotxe. I amb el túnel va arribar l'esperança que el lloc no esdevindria un lloc fantasma, de fet al 2012 ja hi havia 18 habitants (ovelles unes quantes més).
La bellesa del lloc és essencialment fantàstica (de conte de fantasia, vull dir) i el moment de llum que hi vàrem gaudir molt especial. Bellesa en estat pur. 

dimarts, 7 de març de 2017

Feroe: intro

Les Illes Feroe (Føroyar en llengua feroesa) són una nació composada per 18 illes (17 habitades) perduda enmig de l'Atlàntic nord. Tot i la seva dependència administrativa de l'estat danès, existeix un fort sentiment d'identitat pròpia i la seva llengua ha perviscut al llarg del temps malgrat la imposició en el passat del danès. Amb una població rondant els 50000 habitants, el proper 2018 es farà una reforma constitucional que reconeixerà el dret a l'autodeterminació i que serà l'antesala d'un referèndum per saber que vol la majoria: continuar integrats dins de Dinamarca o esdevenir un estat independent. És fàcil, no?

Doncs aquest petit país ha estat la destinació fotogràfica d'aquest hivern. Es tracta d'un territori d'origen volcànic, molt muntanyós i amb la omnipresent presència del mar. L'alta pluviositat ha anat solcant les muntanyes en un treball constant i precís, creant els característics reguerols que es dibuixen en les vessants. Plou i plou i plou... I alguna vegada neva...




I si la pluja és una de les grans protagonistes, no està a un nivell molt inferior el vent, sempre present. Una de les peculiaritats de Feroe és que els salts d'aigua són antigravitatoris. La combinació de pluja i vent fan difícil la pràctica de la fotografia. A més a més els ràpids (molt ràpids) canvis constants de temps fa que s'hagi d'estar molt pendent perquè de vegades només es disposa d'uns segons per poder fer una foto. La llum és fugissera i capriciosa a les illes.



La capital Torshavn concentra el gruix de la població. Fora d'aquest gran nucli es troben pel territori petits llogarets encantadors on la gent s'ha aclimatat a viure en un medi tan hostil climatològicament.




Cada poblet presenta infinits racons on trobar motius fotogràfics. El tele a mà alçada es presenta com el gran recurs quan la perseverant pluja impedeix desplegar tot l'arsenal de filtres i cristalleria.




I no podem deixar passar per alt les altres grans protagonistes: les ovelles. Allà on mires sempre en trobes alguna, ja que la seva població duplica a la població humana.




En el decurs de les properes entrades aniré pujant més material fotogràfic de l'obtingut en el viatge, un viatge d'aquells intens i en contacte amb la natura en estat pur. Sóc un gran afortunat de poder visitar llocs així.

dijous, 16 de febrer de 2017

Hores prèvies

Ja fa mesos que estic viatjant. Falten poques hores per partir de nou cap al Nord, però el viatge ja va començar fa molt de temps. Tot just acaba la primera fase: Decidir destinació, buscar informació, mirar fotos per internet, decidir localitzacions, organitzar la logística... O el que és el mateix: pensar, contemplar, imaginar, volar, somiar... Segurament és aquesta la part més engrescadora del viatje.
Les papallones a l'estómac d'aquestes hores prèvies a la partida són una barreja de nervis, expectatives i desitjos de que els Déus ens siguin propicis i tingam bones oportunitats.  
L'altre dia vaig estar revisant les carpetes dels viatges anteriors i encara vaig trobar un munt d'imatges sense processar. Us hi deixe algunes fins la tornada :-)



diumenge, 12 de febrer de 2017

La fina línia

La fina línia que separa la nit del dia avança inexorable com en cada albada. Res no pot aturar aquest miracle quotidià, res no pot ser tan bonic. Cada matinada, cada kilòmetre, cada minut dedicat a contemplar aquesta meravella és, segurament, una de les inversions més justificades que hi ha al mòn. Segon a segon, minut a minut, instant a instant la línia avança.


Fins que esclata en una carícia suau i tendra.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Estrats i nit

Pujaré una nocturna de fa un temps. Aquest racó de la costa eivissenca és molt peculiar geològicament. Ni de bon tros sóc cap entès, però el que sí que sé és que la successió d'estrats i les lloses de roca d'aquest indret són espectaculars. Moure's entre tanta roca va ser un problema a l'hora d'il·luminar l'escena, en aquests moments és quan te n'adones de la utilitat d'haver anat amb algú més. Un lloc d'aquells amagadet i no gaire conegut...

divendres, 3 de febrer de 2017

Quatre contra tres o tres contra infinits

Al començament de la sessió tenia quatre elements per composar.


Al cap d'una estona un dels elements ja havia desaparegut i només restaven 3 per formar la imatge.


Diuen que les imatges amb un número impar d'elements resulten visualment més atractives. Jo crec que aquest lloc és tan bonic i té tanta magia que la imatge sempre resulta atractiva independentment de qualsevol altra qüestió.

dilluns, 30 de gener de 2017

Vida

Aquesta darrera sortida ha sigut una sortida "de riera". Una mica amb la idea de que sempre faig el mateix tipus d'imatge vaig provar de fer alguna cosa diferent. Així que vaig passar tota la sessió amb el tele montat intentant buscar alguna imatge personal. El procesat ha sigut contrastant molt la imatge i portant les ombres a un punt molt fosc amb la idea de crear un clima íntim. No ho sé si ho he aconseguit o no, però el que sí que és cert es que tinc la sensació de no haver fet el de sempre. 
Passar tota l'estona amb el tele em va obligar a buscar enquadraments i a pensar el que volia fer abans d'apretar el botó.Tot un exercici mental.