dimecres, 26 d’abril de 2017

Un altre cel és possible

Ja fa unes setmanes que vaig fer una escapada nocturna amb el meu amic Joan. El pronòstic pintava bé, una mica de lluna i un cel obert. En arribar a la localització, encara amb llum de día, plovisquejava i de cel obert... res de res.... Ja passa. Fins i tot vàrem tindre una acolorida posta de Sol.


Després de menjar-nos l'entrepà, vàrem començar amb la feina. Sempre que he sortit de nocturnes he intentat tindre el cel més obert possible i captar quantes més estrelles millor. Però avui no era la nit de les estrelles. Comentant-ho amb el Joan em va dir que a ell li agradaven molt aquests cels per fer nocturnes. Després de rumiar-m'ho una estona vaig pensar que tenia raó, que aquests cels amb mica de volum també tenien el seu encant. Sovint ens tanquem en idees preconcebudes que tenim sobre algun tema. I és precisament el compartir amb altra gent el que ens fa obrir els ulls a coses distentes.

divendres, 21 d’abril de 2017

La misteriosa desaparició

La foto d'avui és d'una d'aquelles caletes apartades i no gaire conegudes d'Eivissa. El cas és que en aquesta cala hi havia un pantalà molt bonic, amb molta gràcia, rematat per un parell de troncs molt fotogènics. Portava esperant molt de temps (més d'1 any) a poder anar-hi en el moment que el Sol quedés alineat amb el pantalà i tenia una foto en la meva ment que volia fer. Pacientment vaig esperar i ara fa unes setmanes vaig tenir l'ocasió d'anar en les condicions que jo volia. El cas és que després de caminar una estoneta en la foscor de la nit per arribar a temps a la sortida del Sol, quan vaig arribar, ja no el vaig trobar... Potser algun temporal se l'ha emportat al meu pantalà, potser... No sé cada quant actualitzen les fotos en el Google maps, però el cas és que després d'uns dos mesos de la sorpresa de la desaparició, el pantalà encara surt al mapa de Google... El que sí que és cert és que ja mai tindré la foto que volia fer.

Improvisant alguna cosa en la cala sense pantalà.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Darreres cuetades

Ara fa un parell de setmanes vàrem pujar a Santa Fe aprofitant la (possiblement) darrera enfarinada de l'any. La boira no ens va voler acompanyar, però vàrem gaudir de la riera en tota la seva plenitud. Les darreres coetades de l'hivern. Aviat tot serà verd de nou i donarà començament a un nou cicle de vida. Nosaltres hi serem allà per fotografiar-ho, per descomptat.




diumenge, 2 d’abril de 2017

Epíleg i cirereta

Faré una darrera entrada amb fotos de llocs diferents de Feroe. No vull que aquestes fotos es queden al disc dur. Encara tinc moltes per processar i possiblement pujaré alguna més en un futur. Però amb aquesta entrada vull tancar la sèrie sobre el viatge.

1.- El guia. Ja cap el final del viatge vàrem anar a veure raconets que no teníem en el llistat de prioritaris. Casualment vàrem trobar aquesta balisa que donava el contrapunt ideal de color per fer fotos en un dia gris i apagat com aquell.


2.- El petit paradís. Fora dels llocs més visitats de Feroe es troba aquesta petita vall que, com totes les valls de l'arxipèlag, desemboca a la Mar. La carretera es retorça desesperadament per salvar el desnivell que dona pas a un petit paradís. En el petit paradís vàrem tenir uns moments de llum fantàstics. I en el petit paradís, després dels 3 primers desesperants dies de pluja constant, vàrem començar a somiar.



3.- Saksun. Aquest lloc es bonic. Si m'ho permeteu diré que és bonic de collons. Fins a quatre vegades vàrem pujar i fins a quatre vegades ens va negar la possibilitat de fer fotos: fred, vent, pluja, més vent, cel pla, molt més vent... Un llogaret perdut enmig del no res amb el què vàrem tenir una espècie de relació amor-odi.



4.- El gran salt. Aquest salt d'aigua és el més alt dels infinits salts que es poden trobar a les Feroe. Vàrem passar unes quantes vegades pel seu costat sense prestar-li gaire atenció. L'últim dia del viatge vàrem tornar a passar pel seu costat i, automàticament, ens vàrem aturar a fer fotos. Es com si tinguéssim un deute pendent amb ell.  


 5.- El pare troll. Un altre lloc que no portàvem controlat des de casa i que va ser una troballa casual. Un ullal de roca que s'aixeca orgullós cap al cel. La petita caseta us donarà una idea de les dimensions d'aquesta mola rocosa. Tant ens va agradar que hi vàrem tornar un altre dia.


6.- La cirereta. La cirereta del viatge varen ser les aurores. Tot i no ser el principal objectiu del viatge sabíem que era difícil, però que podríem trobar-les. La latitud de les illes per sota del cercle polar, i la presència gairebé constant de núvols fa difícil poder gaudir de les llums del Nord. Però la sort ens va acompanyar i va haver una nit que ens vàrem delectar d'un dels millors espectacles del món.


7.- El Dream Team. I ja per últim una foto del Dream Team en plena acció. Agrair als companys els bons moments i rises compartides. Crec que tots hem tornat amb bon material fotogràfic i amb una bona experiència viscuda. Moltes gràcies amics!!!

diumenge, 26 de març de 2017

El gran Nord

A traves d'un dels dos tunels submarins que existeixen en Feroe, es pot accedir al grupet d'illes més septentrionals de l'arxipièlag. Quan passes el primer tunel sembla que has arribat a un altre mòn, però quan passes els altres dos o tres tunels que s'han foradat a la muntanya, els ulls i el cervell no tenen capacitat per metabolitzar tanta bellesa. Quan arribem al final s'acaba la carretera i comencen els somnis, realment o irreal.





Reculem i travessem (com no?) un altre tunel. I passem a l'illa de Kunoy. Un altre petit paradís.



Apart dels gran paisatges, com sempre, infinites possibilitats de captar detalls, escenes i retalls.




Com ja he comentat en alguna entrada anterior, els canvis de temps són constant, imprevisibles i molt ràpids. Pujaré aquesta seqüència de 3 fotos perquè vos feu una idea. Entre la primera foto (amb ullades de Sol) i la darrera només hi ha 5 minuts de diferència. Es pot apreciar com entra una cortina d'aiguaneu. En uns instants més ens havíem de refugiar a l'interior del vehicle.




La propera entrada ja serà l'última sobre el viatge a Feroe. Així que anims, que ja queda menys.

dimarts, 21 de març de 2017

Les dues platges

La natura en Feroe és tan desbordant que les illes emergeixen de la mar amb tanta impetuositat que la seva costa està formada bàsicament per penya-segats. L'absència de platges de sorra és una constant al llarg de tot el seu litoral. En vàrem trobar dues. Però varen ser tan boniques que varen compensar sobradament la mancança d'altres platges més.

Tjørnuvík



Bøur



dijous, 16 de març de 2017

Panofaroejant

Els paisatges de Feroe són sovint inabastables en una sola foto. Durant el viatge vaig tirar bastants panoràmiques. Vos puje un recull de 5 d'elles. La més petita està composada per 10 fotos i la més gran per 16 fotos tirades en vertical. Totes elles a mà alçada i montades amb el lightroom.





dimarts, 14 de març de 2017

Festival d'arcs

La climatologia feroesa és essencialment canviant. I canvia, a més a més, de manera constant i molt ràpida. L'alternança de pluja, neu, aiguaneu, ullades de Sol és continua i imprevisible. Les ullades de Sol en aquest context van creant arcs de Sant Martí un darrere de l'altre i per tot arreu. S'ha de ser molt ràpid i tenir bons reflexes per caçar-los, ja que la seva durada és molt efímera. I mai surt l'arc en el lloc que volem, ni portem muntat l'objectiu que cal per aquell enquadrament, ni podem aturar el cotxe quan en tenim un.... Moltes variables que fan que sigui una mena de joc del gat i la rata entre la natura i nosaltres.






divendres, 10 de març de 2017

Gásaladur

Hi ha un lloc a les Feroe on pots creure que les fades dels contes sí que existeixen. I aquest lloc s'anomena Gásaladur, un petit poblet ancestralment molt aïllat. L'accés per terra mai havia estat fàcil ja que calia salvar muntanyes de més de 400 metres de desnivell per arribar-hi. Per mar l'accés encara havia estat més difícil. Un lloc així estava abocat al despoblament i potser a l'abandonament total. La població va anar minvant i les cases varen ser progressivament abandonades, de manera que cap a 2002 només 16 persones hi residien (ovelles unes quantes més). Però l'any 2004 es va foradar la muntanya i es va construir un túnel que permetia l'accés en cotxe. I amb el túnel va arribar l'esperança que el lloc no esdevindria un lloc fantasma, de fet al 2012 ja hi havia 18 habitants (ovelles unes quantes més).
La bellesa del lloc és essencialment fantàstica (de conte de fantasia, vull dir) i el moment de llum que hi vàrem gaudir molt especial. Bellesa en estat pur. 

dimarts, 7 de març de 2017

Feroe: intro

Les Illes Feroe (Føroyar en llengua feroesa) són una nació composada per 18 illes (17 habitades) perduda enmig de l'Atlàntic nord. Tot i la seva dependència administrativa de l'estat danès, existeix un fort sentiment d'identitat pròpia i la seva llengua ha perviscut al llarg del temps malgrat la imposició en el passat del danès. Amb una població rondant els 50000 habitants, el proper 2018 es farà una reforma constitucional que reconeixerà el dret a l'autodeterminació i que serà l'antesala d'un referèndum per saber que vol la majoria: continuar integrats dins de Dinamarca o esdevenir un estat independent. És fàcil, no?

Doncs aquest petit país ha estat la destinació fotogràfica d'aquest hivern. Es tracta d'un territori d'origen volcànic, molt muntanyós i amb la omnipresent presència del mar. L'alta pluviositat ha anat solcant les muntanyes en un treball constant i precís, creant els característics reguerols que es dibuixen en les vessants. Plou i plou i plou... I alguna vegada neva...




I si la pluja és una de les grans protagonistes, no està a un nivell molt inferior el vent, sempre present. Una de les peculiaritats de Feroe és que els salts d'aigua són antigravitatoris. La combinació de pluja i vent fan difícil la pràctica de la fotografia. A més a més els ràpids (molt ràpids) canvis constants de temps fa que s'hagi d'estar molt pendent perquè de vegades només es disposa d'uns segons per poder fer una foto. La llum és fugissera i capriciosa a les illes.



La capital Torshavn concentra el gruix de la població. Fora d'aquest gran nucli es troben pel territori petits llogarets encantadors on la gent s'ha aclimatat a viure en un medi tan hostil climatològicament.




Cada poblet presenta infinits racons on trobar motius fotogràfics. El tele a mà alçada es presenta com el gran recurs quan la perseverant pluja impedeix desplegar tot l'arsenal de filtres i cristalleria.




I no podem deixar passar per alt les altres grans protagonistes: les ovelles. Allà on mires sempre en trobes alguna, ja que la seva població duplica a la població humana.




En el decurs de les properes entrades aniré pujant més material fotogràfic de l'obtingut en el viatge, un viatge d'aquells intens i en contacte amb la natura en estat pur. Sóc un gran afortunat de poder visitar llocs així.